Asseguda al llit, observant tot allò que tinc al voltant, esperant trobar nous detalls, m’adono que fa temps que tinc una estranya sensació de voler fugir tota l’estona, no sé ben bé d’on i tampoc cap a on, però hi ha alguna cosa que fa que no reconegui res ben bé com “casa meva”, res com a propi, no trobo aquest espai segur, on poder esperar que se m’acudeixi alguna cosa per començar a escriure com una boja, poder per això estava bloquejada i no em sortien les paraules. Recordo que a mitjans del projecte vaig trobar una frase escrita a la meva llibreta, amb majúscules i ocupant tota una pàgina: When I’m affraid, I loose my mind, it’s find, it happens all t’he time. ^{31LEAN, Yung. “Agony”. Stranger. YEAR0001, 2017.}

No recordo quan la vaig escriure ni d’on la vaig treure, però la qüestió és que la vaig trobar en una espècie de crisi d’aquestes que a totes ens agafen amb el TFG, i gràcies a aquesta frase vaig entendre que estava acostumada a no entendre res i a no veurem representada dins l’espai que sovint ocupava, tan sols buscava un espai on sentir-me orientada, un espai que fos plàstic amb el meu cos i que em permetés ocupar i reorganitzar. Penso que el fet de sentir-se orientada està explícitament relacionat amb el fet d’identificar una habitació com la que us mencionava al capítol de la Nena o anar descalça i seure a terra, tan sols dono voltes sobre un mateix espai o un concepte amb l’objectiu d’entendre’l ^{32TIES LLENTIES. Instruccions per construir un carrussel [representació teatral]. Antic Teatre, Barcelona, 2026.}, però m’adono que a mesura que el projecte avança la meva orientació canvia, ja sigui gràcies a un artefacte que he construït per veure el món al revés o perquè el fet de començar a identificar aquesta habitació em permet enfocar-me cap a una direcció concreta, que evidentment canvia, i torna enrere per reprendre alguna cosa que recordava interessant, però el que ja no faig és reincidir constantment en un espai on no em sento acollida sinó que surto, surto fora per observar i traslladar allò que sí que em fa sentir acollida, reconstrueixo l’espai a partir de les peces que vaig trobant, on la ficció és una espècie de fil conductor que em fa establir les direccions de les quals abans us parlava.

Quan tenia nou anys vaig prendre una decisió. Volia aprendre a fer l’espagat. Abans de preguntar a ningú que sabés com funcionava l’elasticitat del meu cos vaig començar a fer. Em llevava al matí i el primer que feia era practicar-lo per comprovar que, efectivament, estava cada cop més a prop de tocar a terra. Cada moment que tenia lliure al llarg del dia practicava. No escalfava mai abans de fer-lo, però de tant repetir-lo semblava que el meu cos mai s’acabava de refredar. Penso que entendre la vida com un teatre inclou entendre la performativitat com a agent principal alhora establir les normes socials. En el cas de Butler, el gènere, per mi pràcticament tota la realitat, se construye a través de un conjunto sostenido de actos, també la identitat de cadascú, que lo que hemos tomado como un rasgo “interno” de nosotros mismos es algo que anticipamos y producimos […]. ^{33BUTLER, Judith. El género en disputa. Barcelona: Paidós, 2017, p. 17.}

Les coses que entenem com a normals no son més que rituals que s’han naturalitzat ^{34SCHWARTZ, Joan M. et al. Arxivar. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura; La Virreina Centre de la Imatge, 2017, p. 22.} a través de la seva repetició, transformem una actuació a un codi de conducta, sovint acompanyat d’una creença que tan sols repetim dia a dia perquè entenem que és el que hem de fer, fins i tot el que volem fer. La meva elasticitat, amb nou anys, va aparèixer gràcies a l’acció repetida i trobo que la meva normalitat també està canviant gràcies a tot el que envolta aquest projecte, casa meva, aquesta habitació, també s’està muntant, a poc a poc, amb totes les accions i escrits que vaig fent.

Es un proceso llegar a intimar con el lugar donde se esta: una intimidad que se siente como vivir en una habitation secreta que esta oculta a la vista de los demas. Amar su propio hogar no supone estar fijo en un lugar, sino mas bien convertirse en parte de un espacio donde uno ha desplegado su propio cuerpo, saturando el espacio con la materia corporal: el hogar como desbordamiento y comoflujo sobre las cosas.^{35AHMED, Sara. Fenomenología queer: orientaciones, objetos, otros. Trad. Javier Sáez del Álamo. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2019, p.25.}

Amb tot això m’adono que de construir llocs hi ha moltes maneres, des de la més matèrica, on muntem "andamis" al voltant d’un espai per aixecar parets, fins aquella més corporal, on l’acció i les persones que l’habiten també tenen potencialitat per aixecar parets. Penso en quan vaig construir a la meva mare i la meva germana, estaven fetes de cartó, ni tan sols el material tenia algun valor més enllà del personal que jo li atorgués, però d’alguna manera va modificar l’espai per complir alhora que fer néixer noves necessitats. Dos dels meus referents a l’inici del projecte eren el David Bastué i el Marc Vives amb Acciones en casa ^{36BESTUÉ, David; VIVES, Marc. Acciones en casa [vídeo en línia]. 2005. 33 min. Hamaca. [consultat: 2026]. Disponible a: https://hamacaonline.net.}, m’adono que també transformaven i ressignificaven l’espai domèstic amb l’acció performativa. També pensava en DV8 amb The cost of living, que fan evident que tractar i entendre els espais des del cos és possible. ^{37NEWSON, Lloyd (dir.). The Cost of Living [DVD]. DV8 Films Ltd.; Channel 4, 2004.}

Penso que no podem entendre l’espai com un conjunt de càlculs matemàtics sino que ha de ser una extensió del propi cos, com quan l’aranya teixeix al llibre de La producción del espacio, que crea una casa que compren la seva naturalesa i les seves necessitats, que surt explícitament de dins el seu cos. No hay relaciones sociales sin espació, de igual modo que no hay espacio sin relaciones sociales. ^{38LEFEBVRE, Henri. La producción del espacio. Ed. Ion Martínez Lorea. Trad. Emilio Martínez Gutiérrez. Madrid: Capitán Swing, 2013, p. 220-221.} El espacio debe considerarse, por tanto, un producto que se consume, que se utiliza, pero que no es como los demás objetos producidos, ya que él mismo interviene en la producción. ^{39Id., p. 14.}

Arribats aquí em pregunto per què el meu espai no se sentia com aquesta extensió del propi cos, penso que no hi ha una altra opció que ressignificar tot això, agafar un espai que fa mal per deformar-lo, treure-li aquest poder. Alterant la normalitat m’adono que al cap i a fi, això simplement tracta de lo raros que som, i de què poder, els espais que més ens abracen són aquells que parlen de la nostra incomoditat, ens deformen i simplement ens permeten ser. És allà on per fi em reconec, són escenes surrealistes on veig els meus pensaments reflectits a l’aigua del mar, que a poc a poc ha anat arribant a la meva habitació.

Allí cada oración conecta con la otra. En medio de ellas, yacen unos cien años.
Allí las personas nunca van solas a ninguna parte, solo en grupos de cuatro a ocho, sus cabellos inextricablemente entrelazados.
Allí la muerte perdura en las nubes y, como la lluvia, ellas inseminan mujeres.
Allí los dioses permanecen pequeños, mientras que las personas crecen. Cuando han crecido tanto que ya no ven a los dioses, tienen que estrangularse unos a otros.
Allí ellos hablan un lenguaje mutilado en el mercado y se quedan paralizados en sus casas.
Allí todos son gobernados por un gusano innato y lo cuidan y son obedientes.
Allí ellos actúan solo en grupos de cien; el individuo, que nunca ha escuchado mencionar su nombre, no sabe nada de sí mismo y desaparece.
Allí se susurran entre sí y castigan a la palabra ruidosa con el exilio.
Allí los vivos ayunan y alimentan a los muertos.
Allí las personas están más vivas mientras mueren.
Allí las personas deambulan en hileras; es considerado indecente mostrarse solo.
Allí todos los que tartamudean también deben cojear.
Allí los perros copulan de un modo diferente, mientras corren.
Allí los números de las casas cambian todos los días así nadie puede encontrar el camino a su hogar.
Allí es considerado impúdico decir siempre lo mismo.
Allí cada uno tiene a otro para el dolor, el propio no cuenta.
Allí las personas leen los diarios dos veces por año, luego vomitan y se recuperan.
Allí los países no tienen capitales. Las personas se establecen en las fronteras. El país en sí mismo permanece vacío. La frontera es la capital.
Allí los muertos sueñan sueños y resuenan como un eco.
Allí las personas se saludan con un grito de desesperación y se separan con regocijo.
Allí las casas son vaciadas y limpiadas a cada hora: para las generaciones futuras.
Allí alguien que ha sido insultado cierra sus ojos para siempre y los abre en secreto cuando está solo.
Allí las personas reconocen a sus ancestros, pero son ciegos frente a sus contemporáneos.
Allí las personas dicen "tú eres”, pero quieren decir "puede que yo sea".
Allí las personas muerden rápida y furtivamente, y dicen: "no soy yo”.^{40CANETTI, Elias. El corazón secreto del reloj. Citat a: HARRASSER, Karin. “Allí todos los que tartamudean también deben cojear”. A: HANG, Bárbara; MUÑOZ, Agustina; BRUNO, Fernando. El tiempo es lo único que tenemos. Buenos Aires: Caja Negra, 2019.}

Fa un temps que tan sols puc pensar en arribar Allí

Allí implica un escenari, un món utòpic on aquest escenari no és un espai de representació, sinó un lloc de creació de mons. Un espai des d’on estendre la realitat per reconfigurar-la a gust tant personal com col·lectiu. A poc a poc he anat convertint l’habitació en aquest escenari alhora que n’he anat trobant de nous. Al capítol la nena o anar descalça i seure a terra comentava que per mi el mar és una habitació, en certa manera penso que és un espai on la ficció hi és més present sense que ningú la qüestioni massa, és una dimensión de lo desconocido, entendido lo desconocido como algo que se acepta porque nunca (JAMÁS) va a colisionar verdaderamente con (LO REAL).^{41FERNÁNDEZ, Laura. Hay un monstruo en el lago: el mundo como lugar fantástico. Barcelona: Debate, Penguin Random House Grupo Editorial, 2024, p. 93.} És un espai que no entra en conflicte amb el relat construït dins la nostra realitat, per tant s’accepta. I dins el mar, aïllat de tot allò, la realitat paral·lela no deixa de créixer, estirar-se, plegar-se i girar-se per continuar expandint el desconegut. El blau de l’horitzó, similar al del mar, sempre serà el color de la distància, de tot allò on sempre serà impossible arribar. En certa manera sentim atracció per aquest blau, atracció cap a tot allò que encara no coneixem. El color de esa distancia es el color de una emoción, el color de la soledad y del deseo, el color del allí visto desde el aquí, el color de donde no estás.^{42SOLNIT, Rebecca. Una guía sobre el arte de perderse. Trad. Clara Ministral. Madrid: Capitán Swing, 2020, p. 27.} Imagino que això també aviva les meves ganes de fugir tota l’estona. De la mateixa manera la dimensió del desconegut ha de ser de color blau, blau de la distància. Blau com el mar, on des de petita hi he volgut morir, per fondre’m amb aquesta segona dimensió, la dimensió de la distància on si hi morís, per conseqüència, passaria a formar part d’aquest espai on res del que ha de passar té un perquè passar.^{43HANG, Bárbara; MUÑOZ, Agustina; BRUNO, Fernando. El tiempo es lo único que tenemos: actualidad de las artes performativas. 1a ed. Buenos Aires: Caja Negra, 2019, p. 109.} Entenc el mar com una sortida, una salida a aquello que ocurrirá cuando no ocurra nada. Una salida a lo que sabemos del (FIN). Al auténtico (PAÍS DE NUNCA JAMÁS).^{44FERNÁNDEZ, Laura. Hay un monstruo en el lago: el mundo como lugar fantástico. Barcelona: Debate, Penguin Random House Grupo Editorial, 2024, p. 107.} Entendre el mar com una habitació també recau en el fet que la meva mare sempre m’insistís de petita en què l’aigua salada curava les ferides de la mateixa manera, la meva ficció em permet habitar la realitat des del sentiment de més màxima llibertat. Des de la impossibilitat d’arribar a la dimensió desconeguda em situo al lloc de l’explorador, que no pretén traçar un mapa del que és observable, sinó que resta a l’espera que l’impossible es torni possible, desafia la realitat a favor de la poesia i de la ressignificació de les coses. L’escenari, com l’explorador, és un espai de resistència contra aquelles coses que pretenen ser massa grans, però que vistes en perspectiva resulten ridícules, contra tot aquell que tot sàpiga i que tot vulgui saber.^{45VENTURA, Gabriel. Intervenció oral a la presentació de Monuments in Love / Cartas de Amor d’Antoni Miralda [acte públic]. Sala Apolo, Barcelona, 13 febrer 2026.} Al cap i a la fi, la realitat tal com la coneixem no és més que la construcció de totes les nostres reaccions enfront de tot allò que no podem controlar, poder aquí recau aquesta sensació de llibertat en controlar les reaccions i les construccions que conformen el dia a dia. Em situo buscant i investigant els Limos on el binarisme desapareix i la ficció i la realitat s’entrecreuen, controlant les meves accions que es regeixen pel pur plaer de “no conèixer”, per en certa manera, aconseguir, per fi, ser el mar.

Ignorar la condició fantàstica que envolta la realitat seria ignorar la nostra pròpia condició humana, al cap i a la fi vivim sobre una roca que flota enmig del no-res i som l’únic planeta on hi ha vida? On els vius ni tan sols entenem per què ho estem i construïm la realitat segons el que ha passat, però també al que creiem que passarà, quan ni tan sols ha passat. […] la memòria no és algo que se encuentre o se recopile en los archivos, si no algo que se rehace constantemente. Una vez preparado el escenario, de alguna manera, para la “fabricació de la memòria moderna”[…].^{46SCHWARTZ, Joan M. et al. Arxivar. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura; La Virreina Centre de la Imatge, 2017, p. 21.} Al cap i a la fi, qualsevol record no confirmat per algun agent extern no és més sinó que un acte d’imaginació, construïm el passat arran d’aquestes ficcions personals agrupades a manera de puzle per comprendre com actuar al present.

Entenent la paraula com a acció, estar escrivint aquest projecte seria l’acte més alliberador amb relació a la realitat, la paraula és l’acte més real del subjecte, si més no tracta de descobrir-se o emmarcar-se davant la finalitat del somni —en aquest cas somni entès com a deliri, desig, ficció— retrocedir davant d'aquesta finalitat o anar cap a ella, un gest que acaba decidint si el que habitem és, realment, un somni creador.^{47ZAMBRANO, María. El sueño creador. Málaga: Servicio de Educación de la Diputación Provincial de Málaga, 2002, p. 44.} Caminant cap al més profund del mar cada cop que explico aquest projecte, amb cada paraula que escric en aquest document o a l'entendre que el mar pot ser el cel.

No entenem un món sense paraules, per tant, el simple fet de canviar les paraules, a poc a poc, canvia la realitat. Al cap i a la fi, penso que el “Free will” no és més que tot això que faig dins el paraigua d’aquest projecte, són aquestes decisions envers el context, a la manera de veure el món, o en quines accions m’acosten o no al mar. Penso, que no hi ha un sol món “real”, sinó tantes versions com éssers habiten la realitat i que, per tant, la interpreten. Bajo el termino “interpretación” puede incluirse no sólo lo que ejecuta un dibujante, sino también todas las formas posibles de hacer y de presentar mundos, ya sea por medio de teorías científicas, o por medio de obras de arte, o acudiendo a versiones de todo tipo.^{48GOODMAN, Nelson. Maneras de hacer mundos. Madrid: Visor, 1990, p. 150.} Al cap i a la fi, l’art no es pot entendre com un món paral·lel merament, sinó que és una forma d’investigació i creació de coneixement de mateixa manera que ho és la ficció, los mundos se hacen en igual medida que se encuentran, el conocimiento podrá entenerse también como un rehacer i no solo com un referir.^{49Id., p. 43.} Comprendre i crear van agafats de la mà, entenent que com més comprenem més propers a un estat de llibertat ens trobem.

Fa temps que repeteixo, com una espècie de mantra, que no em vull fer gran. És a dir, sí que vull créixer, anar fent anys i que em surtin arrugues, però no vull perdre la nena que porto a dins. La nena que porto dins és, m’atreviria a dir, el bé més preuat del meu cos. Allò que no donaria, tot i que estigués a punta de pistola, pel que moriria i pel que deixaria que em robessin el mar. El Lucas em deia que pensa que no em vull fer gran per no assumir les responsabilitats que hauria d’assumir i jo penso que no pot estar més equivocat. Saps què passa? Li deia, quan l'extraordinari es torna ordinari, el que és ordinari desapareix i la nena sempre posa el focus en l'ordinari, en el que és quotidià.^{6VENTURA, Gabriel. El millor dels mons impossibles. Barcelona: Editorial Anagrama, 2025, p. 21.} Omple de valor allà on mira i es construeix els seus espais. Buscar proves de tot això, del relat propi. L’Ursula K. Le Guin, just abans de proposar una nova manera d’entendre la història, parla sobre la violència que la rodeja al dir: En mi deseo de ser también humana, busqué pruebas de mi humanidad. Pero si esto era un requisito previo. El crear un arma y matar con ella, entonces yo era extremadamente defectuosa como ser humano, o no era ser humano en absoluto.^{7LE GUIN, Ursula K. La teoría de la bolsa de la ficción. Buenos Aires: Rara Avis Editorial, 2022, p. 4.} Un relat construït des de la perspectiva de l’assassí, dins el que no puc sentir-me menys humana i pel que, com l’autora, pretenc buscar proves de la meva humanitat que neix de les històries més avorrides i quotidianes, aquelles que probablement tornaré a repetir l’endemà per poder continuar recol·lectant i explicant aquest relat. Penso que com aquesta nena, jo mai vull deixar de sorprendre'm. Cada cop que vaig a la platja espero amb ànsia el primer moment en què, per fi, veig el mar, segueixo la lluna per la finestra del cotxe i sec a terra sempre que puc. Per mi la mirada de la nena fuig de la cantidad de tiempo que pasan los adultos escudriñando el paisaje en busca de vistas pintorescas y panoramas. Mientras los niños se echaban al suelo i se entretenian con lo que tenían justo delante, los adultos viajábamos mediante la abstración.^{8SOLNIT, Rebecca. Una guía sobre el arte de perderse. Trad. Clara Ministral. Madrid: Capitán Swing, 2020, p. 35.} Aquests nens no són més que una manera de fer, una forma d’entendre el món, on es tiren a terra i fan amb el que tenen a l’abast, sense aixecar massa el cap per mirar la llunyania. Fan servir materials que no són nobles , però que s’hi converteixen perquè ells hi posen el focus, per transportar-se a un nou espai on qualsevol cosa és possible. Seure a terra vol dir contemplar, examinar minuciosament allò que tinc al davant. Observar la quotidianitat per intentar habitar el món d’una manera més amable. La quotidianitat és personal i trobo dins aquest espai el lloc on desenvolupar tot allò que m’apropa a aquesta espècie de sentiment de llibertat. Perquè parlo des del jo, les meves experiències, les meves associacions, que sovint es tornen col·lectives. Perquè la individualitat tan sols és qüestió de perspectiva, l’altre dia intentava explicar-li això a la Geo, una amiga, i li vaig posar d’exemple una patata, que quan la mires des de lluny tan sols és una, però al posar-la sota un microscopi t’adones que per res del món era una, sinó que hi ha milers d’organismes que la conformen, també vaig recordar que molts astronautes tornen de l’espai amb discursos que parlen de col·lectivitat perquè han vist la terra des de la distància, i el seu cervell no comprèn que tan sols som uns éssers que conviuen dins una roca gegant, i el que fa per no col·lapsar és eliminar la moció d’individualitat, altra vegada, qüestió de perspectiva. Per això el que és íntim genera discurs, perquè està en constant relació amb allò que el rodeja, i sempre serà modelable, apareixen discursos que semblen poc opressius, perquè són plàstics.

Tornant a seure a terra, també em permet veure les coses des de baix, veig la meva habitació com si fos enorme, poder és més important del que sembla? Al cap i a la fi, l'habitació és l'espai des d'on la ficció s'ha començat a colar per les esquerdes de la paret, que tot i que la pinto i les tapo, hi ha una biga, d'aquestes importantíssimes perquè la casa s'aguanti, que no para d'obrir-les. Suposo que entén, que per aguantar-me a mi, necessito veure-les, que em recordin que la vida i la ficció són una, s'alimenten mútuament, el canvi de perspectiva també em permet canviar la meva orientació al món, com quan faig la vertical . Analitzo l’espai des d’un lloc desconegut i torno a trobar nous detalls, descobreixo una taca al sostre que fins ara mai havia vist, Opto per ampliar la vida a través de l’ínfim i el diminut, d’allò que és ridículament quotidià i, alhora, paradoxalment distant^{9DE MAISTRE, Xavier. Viajes alrededor de una habitación. Trad. Delfín Gómez Marcos. Madrid: Mármara, 2021.}.

Tot això em fa pensar que l’habitació s’ha convertit en una espècie d’escenari des d’on articular tot allò que el meu cos demana. Hi ha un teatre que estimuli més la imaginació, que desperti idees més tendres, que el moble on de vegades m’abandono?^{10VENTURA, Gabriel. El millor dels mons impossibles. Barcelona: Editorial Anagrama, 2025, p. 16.} o poder tan sols era la ficció actuant altra vegada com una espècie de semideu que té el poder de controlar allò que succeeix dins el pla terrenal. Sigui el que sigui el que queda clar és que la casa, o en aquest cas, l’habitació, alberga el somieig, protegeix el somiador, ens permet somiar en pau.^{11BACHELARD, Gaston. La poètica de l'espai. Trad. Andreu Gomila. Barcelona: Angle Editorial, 2024, p. 29.} Virginia Woolf deia que necessitem una habitació per crear, on les parets s’impregnen de la força creadora de qui l’habita.^{12WOOLF, Virginia. Una habitación propia. Medellín: Frailejón Editores / Alcaldía de Medellín, 2023.} Penso que el que és necessari és un espai que aculli les nostres dissidències i les ficcions que ens permeten habitar-les, pot ser un cub blanc amb llit i armari, un cos o el mar, que va deixant rastre per tot el projecte i també per la pell, als peus amb els mitjons blaus i a terra, després de pintar-me sencera. Busco aquesta habitació, per fer creure, cal creure no cambiaré el món, no trobaré evidències de la meva normalitat si no crec allò que penso. Un procés de recerca, per creure i després fer creure.^{13BACHELARD, Gaston. La poètica de l’espai. Barcelona: Angle Editorial, 2024.}

Amb el temps m’adono que cuidar aquesta nena no és més que un forat, és l’esquerda de l’habitació que tot i que la tapi, jo o algú altre, sempre s’acaba obrint, poder cuidar-la és deixar d’intentar tapar-la, fins i tot fer-la més gran. Un forat per on deixar entrar tot allò que la norma no comprèn.

Ara que toca parlar del mètode d’aquesta recerca, em trobo atabalada per no saber ben bé des d’on començar, aquí se suposa que he de desenvolupar el com he conformat tot això que heu llegit o llegireu posteriorment. Aquest mètode l’he anat desenvolupant a mesura que el projecte avançava i ha abraçat tot allò que m’he anat trobant pel camí. Ha estat l’espai on fer que les coses passin, des de la investigació, anar descobrint noves maneres de fer pel simple fet de fer, i amb el temps anar trobant noves connexions i interessos. Per descomptat, la meva forma d’entendre el procés és clau a l’hora de llegir el projecte, considero que el pensament i l’acció van de la mà i s’alimenten constantment, és per això que dins aquest projecte s’entrellacen, l’acció és investigació de la mateixa manera que ho és llegir grans teòrics, buscar un nucli operatiu durant l’acumulació no ha funcionat en cap moment^{15SANTA OLALLA, Pablo (coord.). Desbordando el archivo: tecnologías de acumulación como metodología de investigación artística. Barcelona: Ediciones La Escocesa, 2018, p. 2.}, és per això que el procés sovint ha resultat caòtic, però sospito que tot comença a cobrar sentit. Penso en una frase de Solnit que sempre em recorda el valor del procés a l’hora de crear, Tratamos el deseo como si fuera un problema que hay que resolver; nos centramos en aquello que deseamos y ponemos la atención en lo deseado y en cómo conseguirlo en lugar de en la naturaleza y la sensación del deseo, pero a menudo es la distancia que existe entre nosotros y el objeto del deseo lo que llena el espacio entre ambos con el azul del anhelo.^{16SOLNIT, Rebecca. Una guía sobre el arte de perderse. Capitán Swing, 2020, p. 28.} El blau del anhel és el procés, allò que et separa a tu del desig i que a mesura que es travessa modifica el fi en funció de l’experiència, el desig sembla que sempre s’allunya com el blau de la distància al que mai pots arribar, entenc aquest blau, aquest desig com a motor per actuar, crear i construir. Cal ser conscients que tot i trobar un desig inicial, un interès que mou la recerca, mai sabrem on realment ens portarà aquest procés, sempre continuarem trobant nous límits als que arribar i aquest blau de la distància no acabarà de desaparèixer mai. Al cap i a la fi hi ha mil maneres de fer recerca, parlant d’aquesta en concret crec que és important parlar dels 4 pilars que he acabat generant i que han aconseguit aguantar-la ben amunt i anar-la passejant per tota mena d’elements persones, espais…

Lliures associacions - Interrupció - Pensar escrivint - Cos i Acció

Al capítol de la nena o anar descalça i seure a terra us parlava de la contemplació com a manera de mirar el món i considero que en aquest cas les lliures associacions estan completament lligades a aquesta idea. Associar automàticament i sense jerarquies permet a l’inconscient construir un relat. Sólo he conservado las imágenes que me dejan estupefacto, sin yo saber por qué (esta ignorancia es característica de la fascinación, y lo que diré de cada imagen no será nunca sino imaginario)^{17BARTHES, Roland. Roland Barthes por Roland Barthes. Barcelona: Paidós, 2021, p. 9.}. Roland Barthes començava un dels seus llibres amb aquesta afirmació, després de regalar un conjunt d’imatges que considerava fascinants. Penso que el motor d’aquest projecte podria ser el mateix que va fer que Barthes decidís col·locar aquelles imatges perquè el lector les veies just abans d’iniciar la lectura. Treballar des de les lliures associacions permet construir un relat honest i altra vegada lluny dels discursos opressius generats des de l’ordre. Per comprendre aquesta metodologia hauríem de considerar les lliures associacions com una forma de recerca. Establir relacions que parteixen de l’experiència íntima i la subjectivitat es podria considerar la base de la recerca artística o si més no allò que la diferencia d’altres metodologies com podria ser el mètode científic.^{18FARRÉS, Enric. Debat sobre les pràctiques artístiques [classe]. Escola Massana, Barcelona, 2026.} Construir des de l’interès més pur cap a allò que observem i analitzem esperant amb ànsies tot allò que encara no coneixem, però que permetrà establir noves relacions i trobar nous punts d’interès per continuar estirant el xiclet que vaig enganxar sota la taula a principi de curs i que ha estat capaç de generar tot un relat sobre uns fonaments que trontollen tota l’estona, però que abracen alhora que encurioseixen al lector.

*Aclarir que el concepte de fascinació, interès pur o contemplació a l’hora de crear no pretén recaure en idealismes, més aviat va associat a la mirada atenta i l’anàlisi, d’allò que fascina per la seva bellesa, però també del que fascina per la impossibilitat de comprensió o d’estima cap a qualsevol assumpte

Les lliures associacions sempre em fan pensar en les regles de 3, des de petita m’han agradat, suposo que intuïa que de gran les podria fer servir a favor meu. “Si la mínima expressió del mar és el color blau, tota cosa blava serà el mar”, construir relat a partir d’aquestes regles no és més que una forma, altra vegada, de fer servir la ficció a gust personal, acostar-me a aquest espai on tot això és possible, on la meva habitació és el mar perquè simplement les parets són blaves.

Quan a teatre fas impro l’única cosa que regeix la creació és la llei del si, queda absolutament prohibit negar qualsevol proposta que faci el company, es tracta de proposar, construir relat arran de la combinació de les veus per trobar un nou espai, un nou context que combina les visions d’aquells qui participen. Torno a buscar la desjerarquització del meu propi procés creatiu, és per això que m’he proposat no descartar, generar un basurero on acumular idees, textos, accions, algunes acabades, altres sense desenvolupar, però totes d’igual importància perquè una porta a l’altre i sense l’altre l’una no seria.

Considero que hi ha un gest que precedeix a aquestes associacions, un gest que genera l’espai on poder fer noves connexions o imaginar noves realitats. El fet d’interrompre comporta aturar momentàniament allò que està passant, és en aquest espai, on sembla que el temps es dilata. Penso que el present no és més que la reacció d’allò que ha passat abans i del que encara pot passar després, per tant, el pervenir també és capaç d’alterar el dia a dia. En interrompre obrim una escletxa on som capaços de veure tot allò que encara és possible, on res del que ha de passar té un perquè passar^{19HANG, Bárbara; MUÑOZ, Agustina; BRUNO, Fernando. El tiempo es lo único que tenemos: actualidad de las artes performativas. 1a ed. Buenos Aires: Caja Negra, 2019, p. 103.}. D’aquesta manera construeixo el present, veure les infinites possibilitats del que procedirà em permet actuar “en funció de”. Frenar el pilot automàtic per actuar en conseqüència, començar a construir la meva habitació. Francis Picabia deia que tenemos la cabeza redonda pera que los pensamientos puedan cambiar de dirección^{20PICABIA, Francis. "Notre tête est ronde pour permettre à la pensée de changer de direction". La pomme de pins. 22 febrer 1922.}, penso que aquí és on recau el poder de la interrupció, també del canvi de perspectiva que menciono al capítol de la nena o anar descalça i seure a terra, obre un espai dins el cap perquè els pensaments no vagin sempre en la mateixa direcció, permet que es barregin i es puguin associar amb altres, o que noves idees els reordenin i dirigeixin cap a altres opinions, altres necessitats…

Sovint relacionem la creació amb el “fer”, amb tot allò pràctic on experimentar amb la matèria i la lectura o l’escriptura amb termes d’anàlisi. Però analitzar i crear són dues pràctiques que difícilment poden anar separades, analitzar és contemplar i observar, el fet d’analitzar estimula la creativitat, però tot això també succeeix al revés, com la ficció i la realitat, una alimenta l’altre. A tot això també cal mencionar que no tota escriptura és analítica ni tot fer és creatiu^{21VIS, Dirk. Research for people who (think they) would rather create. 2a ed. Eindhoven: Onomatopee, 2022, p. 47.}. La paraula també és matèria i alhora tota pràctica genera coneixement, és així com acabo entenent que com les lliures associacions, l’escriptura es converteix en pràctica, una pràctica entesa també com una metodologia de recerca, on l’escriptura genera acció i l’acció torna a generar escriptura.Al començar a fer la vertical deia, que volia apendre a caminar amb les mans, ara me n’adono que ja camino amb les mans, no del revés però si escribint al llarg del procés, escriure és caminar amb les mans, cap allà on el cos em porti, caminar cap al mar.

Cal entendre la paraula com un agent performatiu, amb capacitat creadora, sovint hi ha escrits o enunciats que no descriuen o enregistren res, sinó que el acto de expresar la oración es realizar una acción^{22AUSTIN, John L. Cómo hacer cosas con palabras: palabras y acciones. Ed. J. O. Urmson. Barcelona: Paidós, 2016, p. 5.}. En una cosa semblant penso al parlar de les mentides com a gran potència creadora, recordo el llibre de la Marina Garcés sobre El tiempo de la promesa on també parlava de com la promesa no reconeix els límits de la realitat i de com crea noves possibilitats pel simple fet de ser enunciada. La promesa solo puede ser rota si se consigue borrar el rastro vivo de la palabra dada y deshacer, asi, el vínculo que ha creado^{23GARCÉS, Marina. El tiempo de la promesa. 2a ed. Barcelona: Anagrama, 2024, p. 25.}. Ella explica com les promeses incomplertes són altra vegada una forma d’opressió. El control del deliri d’una possibilitat que des d’un inici se sap que és impossible. Dient mentida realment parlo d’una veritat, una […] verdad que inventa un lugar en la trama de lo real: es una expectativa compartida que es cierta aunque no haya tenido lugar.^{24GARCÉS, Marina. El tiempo de la promesa. 2a ed. Barcelona: Anagrama, 2024, p. 20.} Al cap i a la fi, la paraula és capaç d’alterar el present, aleshores tan sols caldria ser mínimament coherent amb la mentida enunciada i aplicar la “llei del si” de la que us parlava anteriorment, ser curosa amb la paraula, i la forma en com enunciem les coses per tal de jugar-les a favor del procés creatiu. Al cap i a la fi, l’escriptor no s’allunya gaire d’aquell explorador que busca fantasmes situant-se en el Limbo entre el que és real i el que és fantàstic, allà hi construeixen la casa, per esperar que l’impossible sigui possible, com l’escriptor, que també s’arrenca la seva realitat per crear des d’una desconeguda^{25FERNÁNDEZ, Laura. Hay un monstruo en el lago: el mundo como lugar fantástico. Barcelona: Debate, Penguin Random House Grupo Editorial, 2024, p. 65.}.

Durant el projecte recordo tenir un bloqueig molt gran a l’hora d’escriure:

02/02/2026

Soc al bus i tinc gana, li dono voltes al TFG mentre la panxa em fa soroll, vull escriure, però em costa decidir el que, de vegades se'm fa gran tot el que recull el projecte, no hi ha res més important que la resta i no sé per on començar. Penso que fa dies que no menjo sopa i que em ve de gust. Poder si menjo sopa de lletres, la pasta s'ordena dins la meva panxa, mentre es digereix, el document Word s'omple i tot agafa sentit. 1 L de sopa de lletres per desencallar un relat. ^{26 AGUILAR, Joia. 1 L de sopa de lletres per desencallar un relat [text manuscrit a llibreta]. 02/02/2026. Material personal no publicat.}

Sovint el primer discurs que apareix sembla banal, però és dins d’aquest encadenat de pensaments i accions on el discurs pren forma per acabar component un mapa de relacions seductor a ulls d’aquells més curiosos^{27BARTHES, Roland. Roland Barthes por Roland Barthes. Barcelona: Paidós, 2012, p. 147.}. On el cos està present desenvolupant aquests camins de forma intuïtiva, posicionant-se respecte a allò que genera i creant els fonaments des dels quals simultàniament continuarà expandint-se el coneixement. No escribo para guardar. Escribo para tocar el cuerpo del instante con la punta de las palabras.^{28CIXOUS, Hélène. Citat a: CASTRO CÓRDOBA, Elena. Enredos temporales. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2023, p. 2.} És amb aquest exercici on personalment trobo l’equilibri a l’hora de crear entre allò que el cos genera des de la perspicàcia i els pensaments que acompanyen tot el procés.

Per anar tancant el capítol tan sols volia parlar sobre el fet de posar el cos, és una idea que ja s’ha anat desenvolupant sola dins el text ja escrit, però sí que m’agradaria puntualitzar algun detall més.

Al parlar del cos parlo de recerca intuïtiva, al cap i a la fi, el cos és l’aspecte de tot el meu ésser que em permet el contacte amb allò que em rodeja, és la meva abertura al mundo^{29MERLEAU-PONTY, Maurice. Fenomenología de la percepción. Barcelona: Altaya, 2000, p. 16.}. El cos és el medi des d’on l’espai cobra sentit, apareixen volums, capes i profunditat que travessen el lloc. Els cossos es modelen segons els espais que recorren, però també tenen la capacitat de modelar i crear aquests llocs.

Por tanto, las orientaciones tienen que ver con la intimidad de los cuerpos y los lugares que habitan. En Fenomenologia de la perception Merleau-Ponty propone que «las formas espaciales o las distancias no son tanto relaciones entre diferentes puntos del espacio objetivo como relaciones entre estos puntos y un centro de perspectiva: nuestro cuerpo» (1964, p. 5). El cuerpo nos da una perspectiva: el cuerpo esta «aqui» como un punto de partida desde el cual el mundo se despliega, esta a la vez mas allí y menos allí. El «aquí» del cuerpo no se refiere solo al cuerpo, sino a «donde» vive el cuerpo. El «aquí» de la vivencia corporal es por tanto lo que saca al cuerpo de sí mismo, dado que esta influido y es modelado por lo que le rodea: la piel que parece contener el cuerpo es tambien donde la atmosfera crea una impresión […]. ^{30AHMED, Sara. Fenomenología queer: orientaciones, objetos, otros. Trad. Javier Sáez del Álamo. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2019, p. 22.}

Partint de tot això se m’ha fet impossible no fer passar la ficció pel meu propi cos, posar el cos recau en conèixer l’espai, conèixer la mirada des de la qual observo i des de la que actuo per així construir un nou relat, un nou espai, una nova identitat.